(Article publicat a El Brugent, any XVI – 2ª època, juliol –agost de 1995, núm. 142, pàgines 16 i 17)
Josep Iglésies va publicar l’any 1971 el llibre “L’aiguat de santa Tecla (23 de setembre de 1874)”, on ens facilita notícies de la riuada, referents al nostre poble: “Més avall de Vilaverd hi ha l’estret de la Riba, dins del qual s’escau l’aiguabarreig entre els rius Francolí i el Brugent. El darrer, de caràcter accentuadament torrencial , prové del cor de les muntanyes de Prades i venia enormement crescut, igual que el Francolí. La confluència, que es fa perpendicularment, encaixonada entre ribes alteroses, fa l’efecte d’un dic, puix la força del corrent d’un riu emboteix l’aigua de l’altra. Aquest embassament ve encara afavorit per un gran pont de pedra, d’arcades camusses, d’ull fàcilment obstruïble pel ramatge que les pròpies aigües traginen. És un indret on totes les riuades anteriors havien comès malvestats. En aquesta avinentesa, el Brugent s’endugué diversos molins riberencs de paper i féu víctimes i, en ésser a la Riba, el seu cabal, junt amb el del Francolí, enderrocaren altre molins, ofegaren altre persones i malmenaren el pont de pedra de la població. A les Roixeles fou inundada la fàbrica de filats Pallàs, i l’aigua s’endugué una apiladora de bales de cotó, les quals aparegueren a la platja de Tarragona.”
Segons l’escriptor i geògraf reusenc l’aiguat que va esdevenir-se en la nit del 22 al 23 de setembre, “descarregà amb la màxima intensitat al Camp de Tarragona i el litoral penedesenc, la Conca de Barberà i l’Urgell. A la resta de Catalunya, per bé que els ruixats hi foren ben remarcables, no hi adquiriren la mateixa importància i impetuositat” i ens diu que tant l’aiguat de santa Tecla com el de sant Lluc (1930) “ofereixen les màximes precipitacions i el major nombre d’estralls a la zona del riu Francolí”.
Entra altres particularitats generals esmenta en referència al primer semestre de 1874 que “fou d’alarmant eixutesa, sobretot a les comarques meridionals de Catalunya. No va ploure amb regularitat fins a darrers de juny. El juliol i l’agost també foren mesos molt secs, fins arribar el 22 de setembre.” “L’aiguat de santa Tecla va causar 570 morts i molts ferits. Passaren de 700 les cases derrocades. Solament a la comarca del Camps s’hi comptaren 160 ofegats i 270 cases derruïdes. A les platges immediates a l’aiguabarreig del mar i el riu Francolí es van recollir 32 cadàvers.”
El 19 d’octubre de 1930 (aiguat de sant Lluc) a Montblanc s’hi van enregistrar 348 litres d’aigua per m2 “i aquesta xifra no sembla que hagués d’ésser inferior a la que s’hauria pogut anotar el 23 de setembre de 1874, si la vila ducal hagués estat aleshores proveïda d’un pluviòmetre, a jutjar per la formidable riuada que el líquid caigut determinà en el riu Francolí”. Segons em facilita l’encarregat de registrar, actualment, les dades meteorològiques de la capital de la Conca de Barberà, en Josep Pau Jàvega i Bulló, el dia 10 d’octubre de 1994 es van recollir 248 litres d’aigua per m2 , un centenar menys que l’any 1930. A la Riba fins a 2/4 de vuit del matí només s’havien recollit 37 litres per m2 corresponents a tota la nit. A partir d’aquesta hora no hi ha dades pel vessament del pluviòmetre de Josep Lladó i Ribé, col•laborador del centre meteorològic de l’Alt Camp.
L’any 1874 el nostre país vivia immers en una guerra civil, concretament la tercera Guerra carlina (1872-1876). Per finalitzar el recull de fets que ens facilita l’obra de Josep Iglésies, cal ressenyar un cas luctuós que succeí el dia de la riuada i que té a veure amb la referida guerra. “A la Riba l’aiguat va iniciar-se al temps que una partida carlina, a la qual s’atribueixen vuitanta homes, va iniciar un atac contra la població. Arribaren als mateixos murs de la localitat per la banda del molí de Cardús, d’on foren rebutjats dues vegades, per bé que aconseguiren de calar foc al portal. En el curs del tiroteig va descarregat el temporal amb tota la seva força i això va obligar els carlins a retirar-se a la desbandada. En fer-ho, es diu que tres o quatre van relliscar pels enormes penyals que es graonen en els vessants del riu Brugent i moriren ofegats. Entre els cadàvers que, arrossegats pel riu Francolí –del qual el Brugent n’és un afluent -, foren recollits a Tarragona, el matí del dia 24, n’hi havia un que conservava la boina de l’uniforme legitimista, assegurada amb una tira de goma a la barra. Encara a la platja tarragonina es van recollir dues boines de l’indicat uniforme i els diaris van relacionar-ho tot amb el frustrat atac a la Riba abans referit, deduint que el cadàver i les dues boines corresponien als soldats de don Carles ofegats al riu Brugent”.
Dues víctimes anotades als llibres sacramentals de la Riba.
En el llibre d’òbits núm. 4 del nostre Arxiu Parroquial que abraça els anys de 1867 a 1898, hi consten en la seva pàgina 114, dues defuncions a conseqüència de la riuada de santa Tecla. El rector Ramon Lluch que les signà, en un altre escrit solt d’ell mateix que és guardat al referit arxiu, i que és una crònica de les destrosses de la riuada ens diu textualment: “Tres persones desaparegueren entre les runes o arrastrades per la corrent, a saber: un jove fadrí en el molí dels Tresos, un noi en el molí de Pasqual i un jove casat en el molí del Manches. El jove del molí dels Tresos i el del molí del Manches eren germans” doncs bé, el noi del molí de Pasqual no consta enterrat a la Riba, l’explicació pot ser que no trobessin el seu cadàver “o arrastrades per la corrent”. En canvi els dos germans i son registrats però observo una anomalia en l’anotació d’aquests defuncions, perquè si com certifica el rector de que signà les partides aquell me de setembre, els correspondria de ser inscrites a la pàg. 110 i no a la pàg. 114 tancant l’any de 1874 i darrera de les corresponents als mesos d’octubre, novembre i desembre. Del molí de Pasqual encara en queden restes avui dia, més visibles després de la riuada de 1994, davant per davant del cementiri a la riba esquerra del Brugent.
El que són les casualitats de la vida dos germans morien la mateixa nit però un ben lluny de l’altre. El Pere Vallvé i Solé, que havia nascut l’any 1845 era solter i la riuada el sorprengué al molí dels Tresos, morint a l’edat de 29 anys. A la partida de defuncions hi consta: “en la madrugada del día veintitrés de septiembre... la corriente del río Bruixent derrumbó el molino papelero llamado dels Tresos... habiendo perecido entre sus ruinas... según testimonio de los padres del finado y otras personas”.
El Manuel Vallvé i Solé casat el 22 de juliol de 1871 amb Maria Basora i Trenchs, el 6 de juliol de 1872 tingueren el primer fill al qual li posaren de nom Pere. El dia 21 de gener de 1874 els naixia una filla a qui posaren de nom Josepa malgrat de viure tant sols quatre hores. També la matinada del 23 de setembre el riu va prendre la vida al Manel als 28 anys. En la seva partida de defunció diu: “la corriente del río Francolí derrumbó el molino papelero del Machas... quedando sepultado en sus ruinas... según apreciaron muchos testigos”. Amb el traspàs del Manel la Maria enviudà als 26 anys i quedava sola amb el seu fill Pere, de 2 anys.
Ramon Gavarró
Bibliografia:-Iglésies, Josep L’aiguat de santa Tecla (23 de setembre de 1874). Col•lecció Episodis de la història núm. 156. Barcelona: Editorial Rafael Dalmau, 1971.
-Arxiu Parroquial de la Riba.
-“Transcripció de la crònica de l’aiguat del 23 de setembre del 1874 feta pel rector Ramon Lluch” El Brugent nº 29 (1982), pp. 6-7.
