A les 8 del matí, aproximadament, del dia 10 d'octubre de 1994, baixà una forta riuada al riu Brugent. La riuada quedà enregistrada per diversos vídeo afeccionats que amb el seu valuós testimoni ens mostra el poder destructiu que té l'aigua quan es desboca en una riuada d'aquest tipus.
Per iniciativa i patrocini de l'Ajuntament de la Riba es va reunir tot aquest material i es va confeccionar un vídeo. L'edició anà a càrrec de Foto-Vídeo J. Ribellas d'Alcover.
Els vídeo afeccionats que cediren les seves imatges foren: Montserrat Cugat i González, Lluís Elies i Baltà, Ramon Gavarró i Musté, Ferran Gomà-Camps i Llorens, Enrique López i Triguero, Jordi Llurba i Flor, Esteve Montserrat i Morgades, Wifredo Mur i Gómez, Josep Ollé i Ribé, Carles Roig i Pàmies i Ramon Simó i Company.
Gràcies al testimoni de cinc fragments d'aquestes imatges enregistrades podem copsar la magnitud d'un fet natural com aquest, que al llarg de la història s'ha anat repetint. Només qui ho ha vist pot fer-se càrrec de la virulència i embranzida que pren el Brugent, potser d'aquí el seu nom, més ara també s'en poden fer càrrec tots aquells que no ho visqueren però que l'eloqüèncie de les imatges els ho fa palès.
CRÒNIQUES DE RIUADES ANOTADES A L'ARXIU PARROQUIAL
(Publicat a El Brugent núm. 29, any III, 2ª època, setembre-desembre 1982,pàgs. 6 - 8)
Els escrits que s’inclouen a continuació ha estat recopilats de l’arxiu parroquial. Són 4 cròniques (testimonis dels anys en que succeïren anotades pels responsables de la parròquia de la Riba en aquells moments) dels últims aiguats de consideració esdevinguts al poble.
Riuada de l’11 de juliol de l’any 1792
Dia 11 de juliol de l’any 1792. Any sec i tant faltat d’aigües que hi havia parats alguns molins paperers. En tot l’any no havia fet cap pluja de consideració fins al referit dia, que tampoc fou considerable, ni per la duració, ni per la còpia o abundància, doncs no plogué més de dues hores. No obstant baixà una riuada tant terrible que els vells no tenien memòria de semblant creixent. L’aigua pujà a 14 pams per sobre del paviment de a carretera, entrà en les cases i l’Hostal del Victo: i d’aquesta part de la vila, arribà a pocs passos de la Font. Feu molts estralls i destrosses que comptant només des de ‘estret de la part de Vilaverd fins a Picamoixons, s’emportà 11 edificis sencers entre molins i cases; però se’n maltractaren moltes d’altres, ar45ruinant-se part de les parets, màquines i fustes i en quasi tots els recs, acèquies i conductes d’aigua reberen desperfectes. Tres ponts, dos de trànsit i un de passatge d’aigua foren enduts riu avall. Es varen perdre 19 persones: set de la casa de l’estret, tres del Molí paperer dels Capellans d’Alcover, i nou del Molí paperer que hi havia entre Picamoixons i la Plana. Els altres estralls i danys són innumerables. El dany que es valúa (en el dit districte) és a més de noranta mil lliures. El dia 17 del mateix mes i any per cúmul de desgràcies, estant dinant prop d’una roca uns quants homes que reparaven els danys del riu, s’escorregué dita roca i atrapà a dos dessota se’ns dar-los temps a dir Jesús.
A l’any 1850 (1842) el dia de Sant Bartomeu baixà una gran riuada que destruí el pont, el molí del Farré i causà estralls, però gràcies a Déu no cap de personal.
En aquesta transcripció sense signatura algun rector la degué escriure un temps posterior als fets. Llegim en el llibre La ciutat de Tarragona , Volum I de Josep Maria Requesens i Comes en el capítol II sobre el clima: "... de Sant Bartomeu (24 d'agost de 1842)... de sant Mateu (nit del 20 al 21 de setembre de 1850)" De moment no podem determinar si es refereix aquesta última però que no correspondria amb el sant.
Riuada del 23 de setembre de 1874 (Santa Tecla)
El dia 23 de setembre de 1874 baixà una forta riuada que els nats no tenien memòria de tal. En el terme d’aquesta parròquia causà els següents estralls: Se’n portà el molí paperer anomenat de l’estret de Vilaverd, el molí del Manchas, el mas de viló, el Molí del Farré, el gran taller de ferreria del mateix nom, les baranes y un arc del pont, el Molinet de figuerola, part del molí del Català i del de la Roca i el molí de Callas en les Roixeles. Les cases de la carretera de la part del riu totes més o menys sufriren danys de consideració. Caigueren totes les cases de la Costeta del Teixidó i del carrer del Tigre i s’endugué part de les cases, Bernades, Garriga i Sans. De la part de la font Gran s’endugué la riuada part del molí del Jant, per enter el molí dels Tresos, part del molí del Mas, part del molí de Cardó i arruïnà el molí de Pascual. Tres persones desaparegueren entre les runes o arrastrades per la corrent, a saber: un jove fadrí en el molí dels Tresos, un noi en el molí de Pasqual i un jove casat en el molí del Manches. El jove del molí dels Tresos i el del molí del Manches eren germans. No s’enumeren aquí les moltes pèrdues de parets, marges i arbres, que es pot suposar. Per socòrrer a les famílies que quedaren del tot despullats, el Rd. Rector, Alcalde i dos senyors de la població feren una capta per tota ella, i arreplegaren en diners cinquanta i escaigs de duros i quaranta-set roves de pa i algunes peces de roba.
La tribulació fou gran per tots i plàcia a Déu nostre Senyor que no vulgui problemes més amb calamitats tant fortes.
Terrible fou el dia 18 d’octubre diada de Sant Lluc de l’any 1930. Una setmana abans féu un temps boirós amb una calitja no pròpia de l’estació. El dit dia començà a ploure a les 11 del matí copiosament i no parà fins a les dues de la matinada del dia 19.
El firmament es posà negres, la claror del llampec que es repetia molt sovint il•luminava tot l’espai i a la terra el retruny del tro s’escampava pels singles i les muntanyes semblaven rius, contribuint a fer el dia més tètric. Entre dos foscants l’aigua tapava els arcs del pont i es sobreeixia pels estreps, quedant inundades les dues placetes pel que restaria incomunicada una banda del poble amb l’altra. El pont nou sobre el Brugent a les 6 de la tarda fou tombat i arrossegat per la torrentada i el pont nou de sobre el Francolí que es trobava a mig fer també fou tombat i arrastrat amb totes ses embestides i materials. A les 10 de la nit les aigües sobreeixien les baranes del pont, deixant-lo convertit només amb la seva nomenclatura; això és, fet un esquelet.
A la mateixa hora les aigües del Francolí entraren en la casa de Jaume Lladó i les dues cases immediates arribant a totes fins el primer pis, tenint els seus moradors de fugir per la part del darrera i refugiar-se a l’estació contemplant com els rius creixien i s’emportaven tot quant trobava la torrentada al seu pas, amb un soroll esgarrifós.
Gràcies a Déu no hi hagué cap pèrdua personal, més si que sofriren els veïns grans pèrdues i perjudicis. Les rescloses foren destruïdes així com les conduccions o sèquies d’aigua que abasteixen les fàbriques de paper i altres com la fàbrica de Farines, molí dels Capellans, molí de la Roca, totes propietats del Banc de Valls i les fàbriques de les Roixel•les.
En la casa Faldilles els hi esbotzà portes i finestres, i els hi prengué les botes plenes del vi del celler en canvi les buides quedaren intactes. En la d’en Salvador Pàmies els hi asfixià 17 cabres que no tingueren temps de portar-les a la golfa. En la Farinera enrunà el pis de les turbines, sala de màquines i sala a on tenien les saques de farina i blat per moldre. En la del Sereno també els hi esbotzà les portes i parets, els hi prengué les botes i tot quant tenien en el pla de la casa. En la fleca de casa Jaume Guillamat se’n portà 25 saques de farina. Deixà nues les dues places a banda i banda del pont.
Les placetes de la font Gran, font del Mas, i font del Copi, foren destruïdes i arrastrats fogons i arbres, omplint-se tot de roques i arenal de manera que de no quedar les canelles no s’hagués conegut on eren. La vessant del cementiri també fou arrossegada ensorrant-se un àngul de la paret extrema i enderrocant-se pel pes de les aigües de les paredes immediates, la de la sala de l’entrant de manera que noguers, figueres seculars i plàtans etc., i tot quan estava plantat a la vora fou arrencat de soca i d’arrel i arrossegat sense trobar-ne ni rastre.
El poble davant de tan gran estrall no perdé la serenitat, ens reunírem les autoritats amb els principals del poble i s’acordà de moment reparar el pont com a mitjà únic de comunicació d’una i altra banda. Per la vida industrial en un mes fou del tot reedificat amb unes formoses baranes, comptant amb les donacions dels generosos fills absents del poble i amb la repartició prorrata entre els seus veïns.
L’Iltm. Dr. Gomà, Bisbe ens envià 500 pessetes el Sr. Josep Serra 500 ptes. el Rvnt. Josep Aragonès rector actual 100 ptes. a l’igual que el que subscriu i les altres quan s’escrivia aquesta relació no s’havia acabat encara la recaptació entre els fills que viuen a la ciutat Comtal.
El dia 9 diada de Sant Nicolau després de l’ofici ens traslladarem en processó acompanyats de les autoritats, cantant himnes de la fe i esperança fins al pont i col•locant-nos tots al bell mig d’ell es féu la benedicció i aleshores s’entonà un cant a Déu amb acció de gràcies. S’explicà el sentit litúrgic de la benedicció.
Els escrits que s’inclouen a continuació ha estat recopilats de l’arxiu parroquial. Són 4 cròniques (testimonis dels anys en que succeïren anotades pels responsables de la parròquia de la Riba en aquells moments) dels últims aiguats de consideració esdevinguts al poble.
Riuada de l’11 de juliol de l’any 1792
Dia 11 de juliol de l’any 1792. Any sec i tant faltat d’aigües que hi havia parats alguns molins paperers. En tot l’any no havia fet cap pluja de consideració fins al referit dia, que tampoc fou considerable, ni per la duració, ni per la còpia o abundància, doncs no plogué més de dues hores. No obstant baixà una riuada tant terrible que els vells no tenien memòria de semblant creixent. L’aigua pujà a 14 pams per sobre del paviment de a carretera, entrà en les cases i l’Hostal del Victo: i d’aquesta part de la vila, arribà a pocs passos de la Font. Feu molts estralls i destrosses que comptant només des de ‘estret de la part de Vilaverd fins a Picamoixons, s’emportà 11 edificis sencers entre molins i cases; però se’n maltractaren moltes d’altres, ar45ruinant-se part de les parets, màquines i fustes i en quasi tots els recs, acèquies i conductes d’aigua reberen desperfectes. Tres ponts, dos de trànsit i un de passatge d’aigua foren enduts riu avall. Es varen perdre 19 persones: set de la casa de l’estret, tres del Molí paperer dels Capellans d’Alcover, i nou del Molí paperer que hi havia entre Picamoixons i la Plana. Els altres estralls i danys són innumerables. El dany que es valúa (en el dit districte) és a més de noranta mil lliures. El dia 17 del mateix mes i any per cúmul de desgràcies, estant dinant prop d’una roca uns quants homes que reparaven els danys del riu, s’escorregué dita roca i atrapà a dos dessota se’ns dar-los temps a dir Jesús.
Ita est: GREGORI ARAGONÉS, VICARI
Riuada de 1850 (1842) (Sant Bartomeu, 24 d'agost)A l’any 1850 (1842) el dia de Sant Bartomeu baixà una gran riuada que destruí el pont, el molí del Farré i causà estralls, però gràcies a Déu no cap de personal.
En aquesta transcripció sense signatura algun rector la degué escriure un temps posterior als fets. Llegim en el llibre La ciutat de Tarragona , Volum I de Josep Maria Requesens i Comes en el capítol II sobre el clima: "... de Sant Bartomeu (24 d'agost de 1842)... de sant Mateu (nit del 20 al 21 de setembre de 1850)" De moment no podem determinar si es refereix aquesta última però que no correspondria amb el sant.
Riuada del 23 de setembre de 1874 (Santa Tecla)
El dia 23 de setembre de 1874 baixà una forta riuada que els nats no tenien memòria de tal. En el terme d’aquesta parròquia causà els següents estralls: Se’n portà el molí paperer anomenat de l’estret de Vilaverd, el molí del Manchas, el mas de viló, el Molí del Farré, el gran taller de ferreria del mateix nom, les baranes y un arc del pont, el Molinet de figuerola, part del molí del Català i del de la Roca i el molí de Callas en les Roixeles. Les cases de la carretera de la part del riu totes més o menys sufriren danys de consideració. Caigueren totes les cases de la Costeta del Teixidó i del carrer del Tigre i s’endugué part de les cases, Bernades, Garriga i Sans. De la part de la font Gran s’endugué la riuada part del molí del Jant, per enter el molí dels Tresos, part del molí del Mas, part del molí de Cardó i arruïnà el molí de Pascual. Tres persones desaparegueren entre les runes o arrastrades per la corrent, a saber: un jove fadrí en el molí dels Tresos, un noi en el molí de Pasqual i un jove casat en el molí del Manches. El jove del molí dels Tresos i el del molí del Manches eren germans. No s’enumeren aquí les moltes pèrdues de parets, marges i arbres, que es pot suposar. Per socòrrer a les famílies que quedaren del tot despullats, el Rd. Rector, Alcalde i dos senyors de la població feren una capta per tota ella, i arreplegaren en diners cinquanta i escaigs de duros i quaranta-set roves de pa i algunes peces de roba.
La tribulació fou gran per tots i plàcia a Déu nostre Senyor que no vulgui problemes més amb calamitats tant fortes.
RAMON LLUCH, Rector
Riuada del 18 d’octubre de 1930 (Sant Lluc)Terrible fou el dia 18 d’octubre diada de Sant Lluc de l’any 1930. Una setmana abans féu un temps boirós amb una calitja no pròpia de l’estació. El dit dia començà a ploure a les 11 del matí copiosament i no parà fins a les dues de la matinada del dia 19.
El firmament es posà negres, la claror del llampec que es repetia molt sovint il•luminava tot l’espai i a la terra el retruny del tro s’escampava pels singles i les muntanyes semblaven rius, contribuint a fer el dia més tètric. Entre dos foscants l’aigua tapava els arcs del pont i es sobreeixia pels estreps, quedant inundades les dues placetes pel que restaria incomunicada una banda del poble amb l’altra. El pont nou sobre el Brugent a les 6 de la tarda fou tombat i arrossegat per la torrentada i el pont nou de sobre el Francolí que es trobava a mig fer també fou tombat i arrastrat amb totes ses embestides i materials. A les 10 de la nit les aigües sobreeixien les baranes del pont, deixant-lo convertit només amb la seva nomenclatura; això és, fet un esquelet.
A la mateixa hora les aigües del Francolí entraren en la casa de Jaume Lladó i les dues cases immediates arribant a totes fins el primer pis, tenint els seus moradors de fugir per la part del darrera i refugiar-se a l’estació contemplant com els rius creixien i s’emportaven tot quant trobava la torrentada al seu pas, amb un soroll esgarrifós.
Gràcies a Déu no hi hagué cap pèrdua personal, més si que sofriren els veïns grans pèrdues i perjudicis. Les rescloses foren destruïdes així com les conduccions o sèquies d’aigua que abasteixen les fàbriques de paper i altres com la fàbrica de Farines, molí dels Capellans, molí de la Roca, totes propietats del Banc de Valls i les fàbriques de les Roixel•les.
En la casa Faldilles els hi esbotzà portes i finestres, i els hi prengué les botes plenes del vi del celler en canvi les buides quedaren intactes. En la d’en Salvador Pàmies els hi asfixià 17 cabres que no tingueren temps de portar-les a la golfa. En la Farinera enrunà el pis de les turbines, sala de màquines i sala a on tenien les saques de farina i blat per moldre. En la del Sereno també els hi esbotzà les portes i parets, els hi prengué les botes i tot quant tenien en el pla de la casa. En la fleca de casa Jaume Guillamat se’n portà 25 saques de farina. Deixà nues les dues places a banda i banda del pont.
Les placetes de la font Gran, font del Mas, i font del Copi, foren destruïdes i arrastrats fogons i arbres, omplint-se tot de roques i arenal de manera que de no quedar les canelles no s’hagués conegut on eren. La vessant del cementiri també fou arrossegada ensorrant-se un àngul de la paret extrema i enderrocant-se pel pes de les aigües de les paredes immediates, la de la sala de l’entrant de manera que noguers, figueres seculars i plàtans etc., i tot quan estava plantat a la vora fou arrencat de soca i d’arrel i arrossegat sense trobar-ne ni rastre.
El poble davant de tan gran estrall no perdé la serenitat, ens reunírem les autoritats amb els principals del poble i s’acordà de moment reparar el pont com a mitjà únic de comunicació d’una i altra banda. Per la vida industrial en un mes fou del tot reedificat amb unes formoses baranes, comptant amb les donacions dels generosos fills absents del poble i amb la repartició prorrata entre els seus veïns.
L’Iltm. Dr. Gomà, Bisbe ens envià 500 pessetes el Sr. Josep Serra 500 ptes. el Rvnt. Josep Aragonès rector actual 100 ptes. a l’igual que el que subscriu i les altres quan s’escrivia aquesta relació no s’havia acabat encara la recaptació entre els fills que viuen a la ciutat Comtal.
El dia 9 diada de Sant Nicolau després de l’ofici ens traslladarem en processó acompanyats de les autoritats, cantant himnes de la fe i esperança fins al pont i col•locant-nos tots al bell mig d’ell es féu la benedicció i aleshores s’entonà un cant a Déu amb acció de gràcies. S’explicà el sentit litúrgic de la benedicció.
ISIDRE TORRES Ex-rector de la Riba
La Riba, 10 de Desembre 1930
La Riba, 10 de Desembre 1930
NOTÍCIES DE CALAMITATS
Al·lusió a algunes calamitats ocorregudes a les nostres contrades
(Recopilació feta del llibre: “Les muntanyes de Prades, el Montsant i Serra la Llena” guia itinerària, Josep Iglésies, Joaquim Santasusagna i Ramon Amigó, 3ª edició, 2 volums (pàgs. 70-71 del 1r. volum). Rafael Dalmau, Editor. Barcelona 1960)
1681 plaga de llagosta que afectà les muntanyes de Prades. Agafava una extensió de dotze hores de llarg per vuit d’ample.
Cinc anys més tard (1686) una nova plaga, que afegia a les llagostes veritables núvols de papallones.
L’any 1792 una forta riuada al Francolí.
L’any 1843 (1842), fou el famós aiguat de Sant Bartomeu.
(Llegim en el llibre La ciutat de Tarragona , Volum I de Josep Maria Requesens i Comes en el capítol II sobre el clima: "... de Sant Bartomeu (24 d'agost de 1842)"
L’any 1874 el famós aiguat de santa Tecla. La Riba fou, de segur, la població més afectada.
L’any 1930, l’aiguat de sant Lluc.
La darrera calamitat fou la gelada de l’any 1956.
L’AIGUAT DE SANTA TECLA (1874)
(Article publicat a El Brugent, any XVI – 2ª època, juliol –agost de 1995, núm. 142, pàgines 16 i 17)
Josep Iglésies va publicar l’any 1971 el llibre “L’aiguat de santa Tecla (23 de setembre de 1874)”, on ens facilita notícies de la riuada, referents al nostre poble: “Més avall de Vilaverd hi ha l’estret de la Riba, dins del qual s’escau l’aiguabarreig entre els rius Francolí i el Brugent. El darrer, de caràcter accentuadament torrencial , prové del cor de les muntanyes de Prades i venia enormement crescut, igual que el Francolí. La confluència, que es fa perpendicularment, encaixonada entre ribes alteroses, fa l’efecte d’un dic, puix la força del corrent d’un riu emboteix l’aigua de l’altra. Aquest embassament ve encara afavorit per un gran pont de pedra, d’arcades camusses, d’ull fàcilment obstruïble pel ramatge que les pròpies aigües traginen. És un indret on totes les riuades anteriors havien comès malvestats. En aquesta avinentesa, el Brugent s’endugué diversos molins riberencs de paper i féu víctimes i, en ésser a la Riba, el seu cabal, junt amb el del Francolí, enderrocaren altre molins, ofegaren altre persones i malmenaren el pont de pedra de la població. A les Roixeles fou inundada la fàbrica de filats Pallàs, i l’aigua s’endugué una apiladora de bales de cotó, les quals aparegueren a la platja de Tarragona.”
Segons l’escriptor i geògraf reusenc l’aiguat que va esdevenir-se en la nit del 22 al 23 de setembre, “descarregà amb la màxima intensitat al Camp de Tarragona i el litoral penedesenc, la Conca de Barberà i l’Urgell. A la resta de Catalunya, per bé que els ruixats hi foren ben remarcables, no hi adquiriren la mateixa importància i impetuositat” i ens diu que tant l’aiguat de santa Tecla com el de sant Lluc (1930) “ofereixen les màximes precipitacions i el major nombre d’estralls a la zona del riu Francolí”.
Entra altres particularitats generals esmenta en referència al primer semestre de 1874 que “fou d’alarmant eixutesa, sobretot a les comarques meridionals de Catalunya. No va ploure amb regularitat fins a darrers de juny. El juliol i l’agost també foren mesos molt secs, fins arribar el 22 de setembre.” “L’aiguat de santa Tecla va causar 570 morts i molts ferits. Passaren de 700 les cases derrocades. Solament a la comarca del Camps s’hi comptaren 160 ofegats i 270 cases derruïdes. A les platges immediates a l’aiguabarreig del mar i el riu Francolí es van recollir 32 cadàvers.”
El 19 d’octubre de 1930 (aiguat de sant Lluc) a Montblanc s’hi van enregistrar 348 litres d’aigua per m2 “i aquesta xifra no sembla que hagués d’ésser inferior a la que s’hauria pogut anotar el 23 de setembre de 1874, si la vila ducal hagués estat aleshores proveïda d’un pluviòmetre, a jutjar per la formidable riuada que el líquid caigut determinà en el riu Francolí”. Segons em facilita l’encarregat de registrar, actualment, les dades meteorològiques de la capital de la Conca de Barberà, en Josep Pau Jàvega i Bulló, el dia 10 d’octubre de 1994 es van recollir 248 litres d’aigua per m2 , un centenar menys que l’any 1930. A la Riba fins a 2/4 de vuit del matí només s’havien recollit 37 litres per m2 corresponents a tota la nit. A partir d’aquesta hora no hi ha dades pel vessament del pluviòmetre de Josep Lladó i Ribé, col•laborador del centre meteorològic de l’Alt Camp.
L’any 1874 el nostre país vivia immers en una guerra civil, concretament la tercera Guerra carlina (1872-1876). Per finalitzar el recull de fets que ens facilita l’obra de Josep Iglésies, cal ressenyar un cas luctuós que succeí el dia de la riuada i que té a veure amb la referida guerra. “A la Riba l’aiguat va iniciar-se al temps que una partida carlina, a la qual s’atribueixen vuitanta homes, va iniciar un atac contra la població. Arribaren als mateixos murs de la localitat per la banda del molí de Cardús, d’on foren rebutjats dues vegades, per bé que aconseguiren de calar foc al portal. En el curs del tiroteig va descarregat el temporal amb tota la seva força i això va obligar els carlins a retirar-se a la desbandada. En fer-ho, es diu que tres o quatre van relliscar pels enormes penyals que es graonen en els vessants del riu Brugent i moriren ofegats. Entre els cadàvers que, arrossegats pel riu Francolí –del qual el Brugent n’és un afluent -, foren recollits a Tarragona, el matí del dia 24, n’hi havia un que conservava la boina de l’uniforme legitimista, assegurada amb una tira de goma a la barra. Encara a la platja tarragonina es van recollir dues boines de l’indicat uniforme i els diaris van relacionar-ho tot amb el frustrat atac a la Riba abans referit, deduint que el cadàver i les dues boines corresponien als soldats de don Carles ofegats al riu Brugent”.
Dues víctimes anotades als llibres sacramentals de la Riba.
En el llibre d’òbits núm. 4 del nostre Arxiu Parroquial que abraça els anys de 1867 a 1898, hi consten en la seva pàgina 114, dues defuncions a conseqüència de la riuada de santa Tecla. El rector Ramon Lluch que les signà, en un altre escrit solt d’ell mateix que és guardat al referit arxiu, i que és una crònica de les destrosses de la riuada ens diu textualment: “Tres persones desaparegueren entre les runes o arrastrades per la corrent, a saber: un jove fadrí en el molí dels Tresos, un noi en el molí de Pasqual i un jove casat en el molí del Manches. El jove del molí dels Tresos i el del molí del Manches eren germans” doncs bé, el noi del molí de Pasqual no consta enterrat a la Riba, l’explicació pot ser que no trobessin el seu cadàver “o arrastrades per la corrent”. En canvi els dos germans i son registrats però observo una anomalia en l’anotació d’aquests defuncions, perquè si com certifica el rector de que signà les partides aquell me de setembre, els correspondria de ser inscrites a la pàg. 110 i no a la pàg. 114 tancant l’any de 1874 i darrera de les corresponents als mesos d’octubre, novembre i desembre. Del molí de Pasqual encara en queden restes avui dia, més visibles després de la riuada de 1994, davant per davant del cementiri a la riba esquerra del Brugent.
El que són les casualitats de la vida dos germans morien la mateixa nit però un ben lluny de l’altre. El Pere Vallvé i Solé, que havia nascut l’any 1845 era solter i la riuada el sorprengué al molí dels Tresos, morint a l’edat de 29 anys. A la partida de defuncions hi consta: “en la madrugada del día veintitrés de septiembre... la corriente del río Bruixent derrumbó el molino papelero llamado dels Tresos... habiendo perecido entre sus ruinas... según testimonio de los padres del finado y otras personas”.
El Manuel Vallvé i Solé casat el 22 de juliol de 1871 amb Maria Basora i Trenchs, el 6 de juliol de 1872 tingueren el primer fill al qual li posaren de nom Pere. El dia 21 de gener de 1874 els naixia una filla a qui posaren de nom Josepa malgrat de viure tant sols quatre hores. També la matinada del 23 de setembre el riu va prendre la vida al Manel als 28 anys. En la seva partida de defunció diu: “la corriente del río Francolí derrumbó el molino papelero del Machas... quedando sepultado en sus ruinas... según apreciaron muchos testigos”. Amb el traspàs del Manel la Maria enviudà als 26 anys i quedava sola amb el seu fill Pere, de 2 anys.
Ramon Gavarró
Bibliografia:-Iglésies, Josep L’aiguat de santa Tecla (23 de setembre de 1874). Col•lecció Episodis de la història núm. 156. Barcelona: Editorial Rafael Dalmau, 1971.
-Arxiu Parroquial de la Riba.
-“Transcripció de la crònica de l’aiguat del 23 de setembre del 1874 feta pel rector Ramon Lluch” El Brugent nº 29 (1982), pp. 6-7.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)